Si mirem amb atenció la pregunta “per què soc conscient?” podem adonar-nos de les implicacions que hi son implícites. Primera: hi ha algú que es fa una pregunta. Segona: aquest algú es pregunta sobre res que li ocorre a sí mateix. Tercera: la pregunta cerca la raó de ser sobre el que es pregunta. Quarta: aquest interrogant empra el llenguatge per a formular-se.

Podem intentar respondre al per què de la consciència, sense tenir consciència de qui és qui es fa la pregunta; sense dubte. Però si tractem d’aproximar-nos al per què de la consciència no podem defugir adonar-nos de quelcom que és previ: jo em pregunto això. És obvi que aquesta pregunta per la raó de ser de la consciència pròpia ens pot dur a una pregunta de més abast encara. Qui és aquest jo que es fa aquesta pregunta?

La pregunta per què?

Tota pregunta necessita un vehicle per a formular-se: el llenguatge. El llenguatge és la via d’expressió de la pregunta. Sense llenguatge, per rudimentari que sigui, no hi ha possibilitat de la pregunta. Així, el llenguatge condiciona l’expressió de la pregunta. De quina manera?

El llenguatge humà està format per signes lingüístics que mostren una relació entre significants, paraules, que tenen significats. Dit d’altra manera, el llenguatge posa en relació expressions formals -per exemple- paraules amb continguts. Aquests elements, els signes lingüístics, que configuren el llenguatge humà estan interrelacionats: tot significant té un significat, pel cap baix. Tot significant acota una part de l’experiència de la realitat, deixant fora la resta; el mateix es pot dir de tot significat. La resta, també pot ser trossejada en altres parts que seran susceptibles de ser referides per altres significants i-o significats.

Si el llenguatge és una possibilitat vol dir que el llenguatge no és la única possibilitat del subjecte per expressar-se. L’ésser humà no s’esgota en el recurs del llenguatge; malgrat la potencialitat enorme que el llenguatge té per referir la realitat, pròpia i aliena. La consciència pròpia, precisament, en dona fe. Perquè hom pot ser conscient sense preguntar-se per la raó de ser de la pròpia consciència. Així, la pregunta per què soc conscient? comporta una certa dissociació del jo. Entre el jo que té consciència i el jo que essent conscient es pregunta per què n´és.

L’àmbit de la consciència.

La consciència és un àmbit de reflexió interdisciplinar. Inicialment la filosofia encetà la reflexió, però, darrerament, s’hi ha afegit altres disciplines. Entre elles, la denominada ciència cognitiva que inclou les aportacions de la psicologia, la lingüística, l’antropologia, la neuropsicologia i la neurociència.

A la filosofia occidental, la primera referència a la consciència, hom atribueix a dos grans filòsofs del segle XVII. René Descartes, a la seva obra de 1637, “Discurs sobre el mètode”. I John Locke, al seu tractat “Assaig sobre la comprensió humana”, de 1690; més al segon que al primer.

L’aportació de la psicologia s’enceta en 1879 amb la creació de la psicologia experimental, de Wilhelm Wundt, amb la consciència com a objecte d’estudi. Wundt es va distanciar de la metodologia pròpia de la filosofia per tal de donar un estatut científic a la psicologia, fent-la experimental. Construint el primer laboratori de psicologia experimental, a Leipzig.

La neurociència s’inicia a la dècada dels 60 del segle XX gràcies als avenços de la tecnologia aplicada a l’estudi del cervell. Aquest interès en l’estudi cerebral propiciarà el desenvolupament de tecnologia específica durant les dècades 1970 i 1980. La magnetoencefalografia és descoberta un xic abans, en 1968, per David Cohen. La ressonància magnètica cerebral (RM), en 1971, per Raymond Damadian. La tomografia axial computeritzada (TAC), per Godfrey Hounsfield en 1972. Nathanyel Wyeth descobreix la tomografia per emissió de positrons (PET), en 1973. La tomografia computeritzada per emissió de fotó únic (SPECT), s’atribueix, també, a Godfrey Hounsfield, qui va obtenir el premi Nobel en 1979. La ressonància magnètica funcional (RMF), descoberta a principis de la dècada de 1980, per George Radda.

Consciència i Intel·ligència artificial.

La intel·ligència artificial neix el 1950 gràcies al matemàtic Alan Turing qui es formula la pregunta de si les màquines poden pensar. Des de llavors s’ha incrementat la creença, en l’àmbit de les ciències computacionals, que tot fenomen és possible expressar-ho computacionalment. Mitjançant algoritmes que replicarien qualsevol fenomen en un procediment que convertiria una tasca determinada en un nombre finit de passos, una llista d’instruccions. Aquesta és l’opinió dels partidaris de la Intel·ligència Artificial forta.

Els partidaris de la Intel·ligència artificial feble consideren que la IA només podria arribar a simular la consciència, entenent que la simulació mai no seria la realitat. Els partidaris del corrent anomenat “nou físic” consideren que no és possible replicar la consciència dins del paradigma científic actual. Caldria esperar el sorgiment d’un nou paradigma en el futur que pogués donar compte dels fenòmens complexos. Finalment, el corrent místic de la IA consideraria que mai no es podria replicar la consciència atès que es tractaria d’una realitat espiritual. La realitat espiritual no seria susceptible de ser estudiada amb cap metodologia científica.

L’objecció a la Intel·ligència Artificial que defensa que la consciència és un fenomen reductible a la computació rau en la limitació de la tecnologia. Què vol dir això? Que els ordinadors utilitzen els elements sintàctics de la llengua per seguir unes instruccions, però no pas els semàntics. Per a determinades tasques procedimentals és clar que l’ordinador pot superar l’ésser humà. Perquè pensa més ràpid que l’humà, per exemple, en el joc dels escacs. Per contra, un ordinador mai no es podria comportar amb les qualitats de la ment humana real, entre elles, la consciència. Per la impossibilitat de la màquina d’accedir als nivells semàntics del llenguatge humà.

Consciència i cervell.

L’avenç de la tecnologia esmentada aconsegueix l’estudi del cervell amb l’objectiu de entendre com funciona, com rep, com integra i com processa la informació. Les diferents branques de la neurociència, neurociència cognitiva, neurociència social, neurociència emocional i neurociència educacional, ho acrediten.

Quina és la relació entre la consciència i el cervell? El més que es pot esbrinar és quines àrees cerebrals es mostren activades quan hom suposa que algú, està essent conscient. Hom parla dels correlats neuronals de la consciència. Però com es pot determinar, per part d’altri, que algú és conscient, especialment, autoconscient?

El que no és tan clar és que l’estudi de la consciència es pugui circumscriure a l’estudi cerebral. I més quan qualsevol estudi que pretengui ser-ho ha de col·locar quelcom en el lloc de l’objecte a estudiar. Com es col·loca la consciència humana i, de manera específica, l’autoconsciència, en el lloc d’un objecte a estudiar? I a estudiar per part de qui? Algú amb consciència o sense? Com es pot determinar, de fora estant, que algú és conscient? No hauria de ser una apreciació, per dir-ho d’alguna manera, que seria íntima al propi subjecte? Quina mena de consciència seria aquesta que podria ser avaluada des de fora de la autoconsciència pròpia?

Hom accepta que la consciència es pot entendre com una consciència de l’entorn i com una autoconsciència, de sí mateix. En el fur intern de cada ésser humà es pot apreciar la possibilitat de ser conscient, autoconscient, sense cap contingut mental. Apreciació inefable que només pot fer, de forma intransferible, el propi ésser humà. Els experts parlen de la perspectiva de primera persona, per testimoniar aquest accés a la pròpia consciència. La perspectiva de tercera persona és la perspectiva de la ciència que pretén objectivar allò que observa oblidant l’observador.

Consciència i inconsciència.

Hom creu que tot el que tingui cervell té certa possibilitat de consciència adequada al nivell del cervell. Un animal té cervell i, en conseqüència, té possibilitat de consciència. A major complexitat del cervell, com és el cas del cervell humà, major possibilitat de consciència i de la seva qualitat.

El cervell pot ser monitoritzat tant quan el subjecte humà està dormit com quan està despert. Els registres cerebrals d’ambdues possibilitats referiran dades diferents. Però no podem afirmar que el cervell generi la consciència. A tot estirar podem dir que perquè hi hagi consciència ha d’haver-hi cervell amb les quantitats ingents de neurones corresponents: 100000 milions. Tampoc no es pot determinar que hi hagi un centre cerebral de la consciència. Només es pot constatar que, per exemple, la consciència té nivells; així, quan s’administra anestèsia es pot obtenir un índex de consciència i inconsciència.

Se sap que la major part dels processos cerebrals son inconscients. Només una petita part dels processos cerebrals s’activen en l’estat de consciència; la resta roman ignota. Alguns parlen de la consciència fenomènica, que seria la part que roman inconscient al jo, front a la consciència d’accés, accessible al jo conscient.

Els processos inconscients permeten a l’ésser humà optimitzar l’energia adequada a cada circumstància de manera que no li cal tenir consciència de tot el memoritzat. Així hom distingeix entre allò que és memòria implícita i explícita. La memòria implícita, pot ser procedimental -o de treball- i emocional. La procedimental permet recordar habilitats motores i executives per a la realització d’una tasca. La memòria emocional implícita fa referència al conjunt d’emocions que son inconscients per al subjecte. La memòria explícita -o declarativa- s’activa per l’evocació voluntària, conscient i intencional d’informació i d’experiències prèvies.

Es pot fer conscient l’inconscient?

Els continguts inconscients sí es poden fer conscients. Com? Els continguts que estan emmagatzemats a la memòria procedimental, només requereixen de l’acció de la voluntat per fer-los conscients. En canvi, els continguts emmagatzemats a la memòria emocional implícita no es poden fer conscients per l’acció de la voluntat, ras i curt. Per tal de fer-los conscients cal un treball que des de la psicoanàlisi hom ha denominat treball elaboratiu.

Els continguts emocionals inconscients tenen relació amb les experiències emocionals conflictives per al jo de la persona. Una sortida al conflicte és la dissociació de la consciència, llençant el contingut dolorós lluny de la mateixa. Com diu la dita: no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Aquesta voluntat de no voler-hi veure seria una manera inadequada de descriure el fenomen de la incapacitat de veure-hi per raons emocionals, per dolor mental.

L’accés al contingut inconscient de naturalesa emocional pot realitzar-se de manera indirecta, no per l’acció de la voluntat. La consciència de l’inconscient es pot assolir quan es fa llum sobre allò que romania inaccessible. Altrament dit, quan l’intolerable es pot tornar tolerable. L’atenció psicològica, de manera particular la que es presta en format de psicoteràpia, és una eina valuosa per a aquest fi.

Conclusió.

El cervell humà és un òrgan altament complex que està configurat per més de 100000 milions de neurones. Gràcies als avenços de la tecnologia s’ha avançat en el coneixement cerebral del processament de la informació. Però no hem avançat pel que fa a la possibilitat de respondre a la pregunta de com i per què tenim, els humans, experiència subjectiva. Pensaments, sentiments, emocions, en definitiva, vida mental, vida interior. Segueix resultant un misteri adonar-se que el cervell, sí, condiciona la vida mental, i la consciència. Però no s’està en condicions d’explicar com el cervell, que és quelcom físic-químic pugui donar raó de la consciència, que és subjectiva.

La nostra pregunta inicial, a propòsit del per què de la nostra consciència, no té cap més resposta que la constatació del misteri. Soc conscient i soc conscient de que em pregunto per què ho soc. La consciència està intrínsecament vinculada al moment present i quan em faig la pregunta del per què soc conscient no puc escapar del present. En realitat, la pregunta em foragita del moment present d’alguna manera, de la contemplació de la consciència.

El mateix es pot dir de la possibilitat de prendre consciència de l’inconscient. El procés que duu a la presa de consciència de l’inconscient emocional (sensacions, emocions, sentiments, pensaments, comportaments, etc.) esclata en un moment donat, en el present de la circumstància, quina sigui. El mateix es pot asseverar pel que fa a l’accés conscient a l’inconscient procedimental, si bé l’acció de la voluntat és més planera.

Facebook

Tweet

Guardar