La venjança és una reacció que és pròpia dels humans -i d’alguns animals. El sentiment de venjança està inscrit en la història de les civilitzacions des de la primeria. Tant en diferents mitologies fundacionals com en diferents tradicions religioses: mites grecs, romans, nòrdics, precolombins; tradicions hinduistes, budistes, jueves, cristianes, islàmiques, indígenes, mesoamericanes, etc. La venjança, per ser-hi, precisa d’una relació entre dos subjectes, tant si es tracta d’un subjecte individual com col·lectiu. Un subjecte que sent el sentiment de venjança vers un altre subjecte que és destinatari del mateix. Però què vol la venjança?

Què s’entén per venjança?

En els humans, la venjança és un sentiment negatiu que impregna la ment de qui se sent condicionat per l’emoció de la ira, o del ressentiment. En particular, la pretensió de la venjança, aparentment, és restaurar -d’alguna manera- l’equilibri perdut. És a dir, perquè hi hagi venjança s’ha d’haver produït una pèrdua prèvia. Com s’ha perdut l’equilibri? Per la presència d’una situació que és valorada com a negativa, com a mal. El mal patit no permet la inacció, sinó que mou la ment de qui el pateix vers una acció retaliativa del dany sofert.

El dany sofert deixa una ferida que, en primera instància, mou a retornar el mal patit a qui ha provocat el dany. L’expectativa aparent de l’acte venjatiu és la de restablir la integritat del jo vulnerat. El retorn del dany actua com a motor de l’expectativa de guariment de la ferida que el dany primer ha provocat. La venjança, doncs, té una afany de justícia, de que es faci justícia. Però justícia de manera retaliativa, és a dir, que qui fa el mal sigui castigat, represaliat. Hom diposita confiança en el principi que el càstig sobre l’infractor restablirà l’ordre perdut.

La reacció venjativa pot tenir molta força i, àdhuc, ser més perjudicial que la causada pel dany inicial. Perquè la venjança compromet processos inconscients que estan vinculats amb l’agressivitat primària, la ferida narcisista i la dificultat per tolerar la pèrdua o la frustració. S’entén, doncs, que la resposta venjativa dependrà de la constitució psicofísica dels subjectes individuals. No tots els subjectes individuals, ni tampoc els subjectes col·lectius, respondran de la mateixa manera venjativa als mateixos danys soferts. Serà l’atribució de significat la responsable de la concreció de la venjança, de la seva intensitat. Veiem la concepció de la venjança a les diferents tradicions.

La venjança a la bíblia.

La Bíblia -base de la cultura occidental- i, en parituclar, de la tradició judeu-cristiana recull diferents exemples de situacions d’actuació venjativa. El primer llibre de la bíblia, el Gènesi, ja recull un primer escenari de venjança: l’assassinat d’Abel, de part del seu germà Caín. Tradicionalment hom ha ofert la interpretació envejosa com a mòbil de l’acció venjativa. Tanmateix, una lectura atenta permet copsar el sofriment de Caín pel tracte predilecte de Déu envers Abel (Gènesi 4, 1-16).

A la mateixa bíblia, apareixen multitud de textos en què es mostra el propi Déu com a subjecte agent de la venjança. Entre altres, el diluvi universal (Gènesi 6-9); la destrucció de Sodoma i Gomorra (Gènesi 19); les plagues sobre Egipte (Èxode 6, 28 – 14, 31). El mateix ocorre en diversos Salms i en alguns profetes: Salm 94, 1; Isaïes 34, 8; Jeremies 51, 11. Etcètera.

El Nou Testament refusa la venjança, trencant amb la filosofia veterotestamentària del «ull per ull» i convida al perdó i a l’amor a l’enemic. Recollida, per exemple en Èxode 21, 24; Levític 24, 29; Deuteronomi 19,21. Tanmateix, en el Nou Testament, es fa a Déu dipositari de l’acció de la justícia. Romans 12, 19; 1 Pere 2, 23; Apocalipsi 19, 2; 2 Tessalonicencs 1, 6. Alguns d’aquests textos encara presenten la imatge del Déu venjatiu: 1 Pere 2, 23; Apocalipsi 19, 2. Sense negar que la presentació predominant de Déu en el Nou Testament és la de Déu Amor.

La venjança a L’Alcorà.

L’islam també presenta la imatge de Déu venjatiu. De fet, Al-Muntaqim, «el Venjatiu», és un dels noms de Déu, entre altres. La venjança divina, però, va destinada exclusivament als que persisteixen en la idolatria i la injustícia. Sura 32, 22; Sura 11, Hud; Sura 8, Al-Anfal; Sura Ibrahim 14, 47. Hom interpreta que l’ús de la venjança en la divinitat té una finalitat pedagògica: respectar la moral. D’altra banda, l’exercici de la venjança divina no és més que la manifestació de la justícia divina que ha d’estar equilibrada amb la compassió.

La venjança a l’hinduisme.

A diferència de les religions teistes, l’hinduisme no pensa la venjança com reacció irada de la divinitat sinó com a restitució còsmica del dharma. El dharma és la llei de l’ordre, de l’harmonia i de la veritat. L’acció que no s’ajusta al dharma genera una reacció compensatòria, el karma. El karma seria l’emprempta que deixen les accions i que determinen les experiències futures de les vides personals (passades, presents, futures). Si el karma està d’acord amb el dharma es genera bon karma, si no, es genera mal karma, amb el conseqüent patiment.

Les accions destructores d’algunes divinitats hindús no són enteses com a accions venjatives, pròpiament. Quan Shiva destrueix el món degenerat moralment no ho fa per revenja sinó per purificació, per permetre el renaixement d’acord amb el dharma. El mateix passa amb les destruccions de Vishnu. Així la justícia de les divinitats hindús no actuen per venjança sinó per submissió al dharma.

La venjança en el budisme.

En el budisme no existeix la concepció de la divinitat. Així, la venjança és conceptualitzada com una ignorància atès que el budisme proposa una ètica de la compassió. La compassió descansa en la creença de la interdependència de tots els éssers. Les accions humanes generen conseqüències, el karma, que si és negatiu, generarà patiment a la vida present i en futures vides. La resposta venjativa no fa sinó perpetuar el patiment (dukkha) i el cicle de samsara que reclou l’individu en la cadena del renaixement.

El Canon Pali -escriptures budistes- recull la reacció venjativa, per gelosia, del cosí del Budha, Devadatta, que pretén matar-lo en veure el seu progrés espiritual. La resposta del Budha mai no és venjativa sinó d’entendre la conducta del seu cosí com una resposta d’ignorància.

La venjança a la mitologia romana.

La llegenda de Ròmul i Rem és una llegenda amb elements mítics que pretén explicar la fundació de la ciutat de Roma. És una llegenda que també refereix un assassinat, el de Rem, de part del seu germà bessó, Ròmul. Ambdós eren fills del déu Mart, i de la sacerdotessa Sílvia Rea, descendent d’Enees, rei de Troia. Sílvia Rea era filla de Numitor. El germà de Numitor, Amúlio, li lleva el tron d’Alba Longa, i mata els fills barons, en morir el pare d’ambdós, el rei Proca.

Amúlio no volia que Sílvia Rea tingués fills, així que fa que sigui sacerdotessa vestal, verge. Però el déu Mart s’enamora d’ella i la deixa embarassada. Amúlio, en assabentar-se del naixement dels bessons, ordena matar nadons. Uns servents salven els nadons col·locant-los en una cistella en el riu Tíber. La cistella amb els nadons és descoberta per una lloba que els alleta, a la zona de Palatino. Uns pastors, Fàustul i Acca Larentia, els crien com els seus fills.

D’adults, en descobrir llur origen, derroquen Amúlio i donen el tron a Numitor, el seu avi. Els germans decideixen fundar una nova ciutat a prop del lloc on van ser rescatats. Però no es posen d’acord. Ròmul volia que fos el turó Palatino, mentre Rem volia el turó Aventino. La discussió acaba en una baralla mortal. Perquè Rem havia saltat burlonament, les muralles que Ròmul acabava de construir. Ròmul esdevé el primer rei de Roma.

La venjança a la mitologia grega.

La mitologia grega també refereix la venjança entre els déus. Destaquem, entre altres, la venjança de Zeus contra el seu pare, Cronos. El mite explica com Cronos s’havia venjat del seu pare Urà enderrocant-lo del tron; en conseqüència se li va profetitzar que el seu fill el destronaria. La reacció de Cronos va ser la de menjar-se tots els seus fills, d’Urà, fins a cinc, per evitar el destronament.

En néixer Zeus, la mare, Rea, el va enganyar, a Cronos, embolicant una pedra en un panyal fent-li creure que era el nou nascut. A Zeus el deixà en mans d’unes nimfes, perquè no suportava perdre més fills. De gran, Zeus, es venjà contra Cronos pel que havia fet als germans i que li hauria fet a ell, també. Li fa beure una poció que fa vomitar tots els seus germans. Després de 10 anys de guerra, la Titanomàquia, Zeus i els déus de l’Olimp guanyaren i Cronos fou destronat.

La venjança, visió psicoanalítica.

La psicoanàlisi freudiana entén la venjança com un conflicte entre les denominades pulsions, la pulsió de vida i la de mort. Altrament dit, entre l’amor i l’odi, entre el desig de reparació i la necessitat de destrucció d’allò que ha provocat patiment. Freud pensà que la ment humana estava moguda pel denominat principi del plaer que cerca la satisfacció i refusa la frustració. Però la complexitat mental humana el dugué a teoritzar l’existència de la pulsió de mort, de destrucció.

En la resposta venjativa es posa en marxa aquest impuls negatiu que parteix de la necessitat de controlar el trauma, el dany sofert. El subjecte transita de víctima -del dany- a agent venjatiu: l’interès és transmutar el patiment. Tanmateix, el dany no desapareix, malgrat certa satisfacció momentània de la ràbia, sinó que es perpetua i, a més, pot aparèixer el sentiment de culpa. I la por a una resposta venjativa secundària a la venjança actuada. Tota resposta violenta genera la por a la revenja; és un cercle viciós. Igualment, la venjança tracta de restituir la ferida narcisista que el mal sofert provoca en el jo. El jo atacat prèviament, se sent desvaloritzat, humiliat. La venjança és un intent d’autoreparació de la imatge malmesa de si mateix.

Aquesta situació mental s’interpreta que ja apareix a la ment dels nadons. En el sentit que els nadons ja perceben tant la gratificació com la frustració i actuen en conseqüència. Si son davant la satisfacció, la resposta és la gratitud. Si es troben amb la frustració, la resposta és l’atac destructiu, la venjança. Aquestes son les respostes que els humans, per defecte, des de la primeria, posen en marxa. Només la maduració psíquica pot permetre la contenció de la tendència a l’acció retaliativa i transitar vers l’elaboració de la pèrdua, tolerant la frustració.

La venjança i la neurociència.

Les investigacions neurocientífiques confirmen que la resposta venjativa s’inscriu en la biologia cerebral humana a banda de reflectir-se en les construccions morals de les civilitzacions. La neurociència avala que la venjança -àdhuc la imaginada- activa les regions cerebrals relacionades amb el plaer, la recompensa, la gratificació i la motivació. El núcleo accumbens i el còrtex prefrontal ventromedial.

La resposta venjativa pot ser interpretada com una acció de gratificació subjectiva, inicialment. La neurociència ha mostrat com es produeix una resposta plaent, en termes dopaminèrgics, en observar o executar un càstig just, en situació experimental. Dominique De Quervain i els seus col·legues de la Universitat de Basilea, en 2004, ho acreditaren. Tanmateix la satisfacció resulta efímera, l’activació del circuït de recompensa s’extingeix ràpidament. Per contra, les àrees vinculades a la rumiació i al ressentiment romanen actives més temps: l’amígdala i el còrtex cingulat anterior. Hi ha qui veu una confirmació de l’explicació psicoanalítica.

L’amígdala és el centre del processament de la por i l’agressió. Quan ens sentim ferits o amenaçats s’hi activa empenyent el subjecte a l’acció protectora. D’altra banda, el còrtex prefrontal, s’activa quan la persona cerca raonar, empatitzar, autocontrolar-se. Davant de la possibilitat de la venjança, es produeix un conflicte entre aquestes zones cerebrals. En funció de la intensitat de la resposta emocional venjativa, de l’amígdala, hi haurà més o menys dificultat de resposta racional, del còrtex prefrontal. Una ment dominada per les emocions venjatives entrarà en un bucle tancat de pensaments negatius, en un circuït tancat de rumiació. Amb la conseqüent activació del sistema de l’estrés, del cortisol i de l’adrenalina.

El perdó sortida per a la venjança?

El sofriment és previ a la venjança. La venjança és una reacció al dolor del patiment. Què pretén la venjança? La repetició del dany, a través de l’acció. El perdó és l’antítesi de la venjança; comporta una transformació simbòlica del dany i una renúncia a l’acció retaliativa que suposa la venjança. El perdó implica que el subjecte entra en el procés de dol que significa la pèrdua soferta i que posa límit al ressentiment destructiu. Elabora la pèrdua resignificant el patiment mercè a la comprensió del viscut en la seva complexitat, àdhuc reconeixent el nivell de la pròpia participació. Sense que això signifiqui justificar l’agressió primera. El perdó, ben mirat, és també, i abans que res, una forma d’alliberar el jo del seu propi patiment; no és cap concessió a l’altre. Qui perdona intueix que l’acció venjativa perpetuarà el patiment, mentre que el perdó li posarà límits.

Des de la neurociència hom entén el perdó com una reconfiguració dels circuïts emocionals. Quina reacció cerebral provoca el perdó? La reducció de l’activació de l’amígdala i l’increment de l’activació del còrtex prefrontal ventromedial, zona relacionada amb l’empatia i la regulació emocional. Els estudis amb ressonància magnètica cerebral funcional mostren com la pràctica del perdó correlaciona amb nivells més baixos d’estrés i més alts de benestar.

La sublimació de l’emoció venjativa duent-la cap a l’expressió dins els límits del llenguatge, de la paraula, allibera el subjecte del dolor. La creació artística, intel·lectual, ètica ofereixen, també, un escenari de sublimació de les emocions destructives venjatives. Totes les manifestacions possibles de la sublimació representen, també, una acceptació de la fragilitat de la condició humana. Condició humana que s’expressa en la seva capacitat destructiva i d’infringir patiment.

El sentiment de venjança en la consulta psicològica.

Els pacients presenten múltiples ocasions en què la reacció venjativa és una temptació en llurs vides. Tothom té situacions vitals en què pot sentir-se ferit per l’altri, i s’hi sent. Començant per l’ambient familiar, els amics, els companys de feina, etc. La reacció emocional venjativa apareix en la consulta del psicòleg en moltes ocasions, com a resposta al patiment. Però la consulta representa un escenari privilegiat, per al pacient, per a poder entendre els motius del dolor abans que passar a l’acció venjativa. I per a sospesar les conseqüències emocionals secundàries a l’expressió de la venjança per la via de l’acció retaliativa amb l’altre.

El psicòleg representa algú que pot afavorir la realització del procés de dol que l’acció venjativa semblaria que no deixaria fer. Ocasionant un patiment afegit al primer patiment. El treball elaboratiu psicoanalític invita al pacient a simbolitzar el dolor, mentre la venjança l’actua. L’elaboració del sentiment venjatiu ha d’ajudar al pacient a reconèixer que la venjança és, primer que res, una demanda de reconeixement del dolor. Més que una pretensió de justícia.

L’elaboració del dol, abans que donar curs a la venjança, pot afavorir que la persona no se senti sotmesa a la tirania emocional destructiva. Si es guanya la batalla del ressentiment vers l’altre per l’exercici de la comprensió i la ponderació del que és més convenient, el subjecte s’allibera. No queda reclòs en el bucle del ressentiment que l’encerclaria en una negativitat estressant. Elaborar el dol ha de permetre l’alliberament de les energies positives, de les emocions i accions positives que generin benestar personal.

Facebook

Tweet

Guardar