Ens pot passar que siguem conscients que sentim enveja en diverses circumstàncies. Si el sentiment d’enveja no és molt intens ens podem preguntar per què se sent, l’enveja? Sempre que les emocions no siguin molt aclaparadores, per la seva intensitat, tindrem la possibilitat de reflexionar i de preguntar-nos el per què. És més, és convenient que ho fem. Perquè en fer-ho, -per què sento enveja?-, estarem ampliant el nostre autoconeixement.

Què és l’enveja?

L’enveja es considera el desig de posseir quelcom que és percebut, fora de mi, i que hom sent que no es té, dins del jo. Allò que és percebut de fora estant i que desperta l’enveja pot tractar-se d’un objecte, un atribut, una  condició, una posició social, etc. L’enveja pot cursar amb dolor mental quan hom voldria poder disposar del que es percep i que hom sap que no es té. Aquest dolor pot ser més intens o menys en funció de la intensitat del desig de tenir allò desitjat. Encara pot ser—ho més quan hom percep que allò desitjat ho té una altra persona. Pot succeir que l’enveja es vegi atenuada per la consciència de resignació que hom tingui de posseir el que no es té.

Els éssers humans desitgem coses, en el sentit ampli de la paraula. El desig forma part de la humana condició; permet viure una vida humana que es pretengui satisfactòria, o amb la possibilitat d’assolir la satisfacció projectada en un temps futur. El desig, doncs, és el motor de l’existència, de la humana. Passa que aquest desig que ens mou a assolir quines fites siguin pot xocar amb la frustració de no assolir-les. La realitat retorna, al jo del desig, la informació que no és possible assolir el que es pretenia assolir.

La frustració, el dolor que hi implica, és la condició de possibilitat de l’enveja. Sense possibilitat de dolor, per petit que sigui, del dolor de la frustració, no hi ha enveja possible. La percepció del que hom vol tenir i no es té, és la que causa l’enveja; especialment quan sí que ho té una altra persona.

Tipus d’enveja.

Aquesta frustració que causa el dolor mental pot implicar l’aparició de l’enveja; també que dugui cap a la resignació. Pot ocórrer que l’enveja no porti a la persona cap al sofriment o cap a la resignació, sinó cap a la superació de la frustració. La percepció del que hom no té i que sí té l’altre pot obrir el desig de voler assolir-lo. No hi ha prou amb romandre en la queixa dolorosa del que no es té sinó que sorgeix el desig de voler assolir-lo. Assolir el que no es té i que es percep en l’altre. La percepció del que es desitja no estimula l’enuig perquè no es té sinó que obre la via a poder-ho obtenir.

Aquesta possibilitat de lluita vers l’assoliment del que es percep en l’altre, perquè un hom desitja, seria conseqüència de l’enveja positiva. El dolor, en aquest cas, no aclapararia la persona deixant-la en el cantó del sofriment o de la resignació sinó que l’estimularia vers la satisfacció. Quan hom percep aquesta possibilitat de l’enveja positiva en resulta que l’enveja que causa dolor és l’enveja negativa. L’enveja negativa pot afavorir sentiments de perjudici vers qui en resulta envejat. No passa així, amb l’enveja benigna que s’acontenta dels èxits de l’envejat.

L’enveja negativa provoca el manteniment de la distància respecte de l’envejat. Perquè l’enveja negativa provoca dolor per l’absència que provoca la falta. Així, si l’envejat és mantingut a distància no cal contemplar les emocions negatives que hi desperta. Ràbia, injustícia, vergonya, culpa, etc. L’enveja positiva, per contra, pot acceptar la proximitat amb l’envejat perquè aquest pot esdevenir un estímul per assolir la fita desitjada per qui la desitja. Si l’altre ha assolit l’objectiu, jo també puc.

Els subjectes de l’enveja: envejat i envejós.

L’enveja pot posar en relació a dos subjectes: el que sent l’enveja i l’envejat. Si la persona que sent l’enveja pot sentir desgrat pel fet de sentir-la, pot passar que la persona envejada també senti incomoditat. Especialment, quan l’envejat sigui el blanc de l’enveja -negativa- que pugui despertar en l’envejós.

L’envejat pot aparèixer als ulls de l’envejós com algú que està en una posició de certa superioritat. Davant d’aquesta situació de superioritat percebuda per l’envejós pot produir-se un retruc de sentiment d’inferioritat en l’envejós. L’envejat està per damunt, l’envejós està per sota. Aquesta complementarietat relacional pot provocar dolor emocional que cursi amb conflictes en la interacció interpersonal d’ambdós subjectes: envejós i envejat.

L’enveja pot retrucar de manera negativa en la ment de qui la sent per tal com l’autoestima de l’envejós resulta afectada. En la comparativa de l’envejat i l’envejós, des de la ment de qui pateix l’enveja, l’envejat està en una situació ascendent. L’envejós, en una situació descendent.

Què es pot fer amb l’enveja?

Què es pot fer amb els conflictes? Expressar-los, reprimir-los, evitar-los, enfrontar-los, modular-los, exagerar-los, dramatitzar-los; etcètera. Però aquestes possibilitats poden afectar a ambdós protagonistes: envejós i envejat. Què pot fer l’un i l’altre? En altres paraules: com gestionar l’enveja? Què fer amb l’enveja, l’envejós? Però també, què fer amb l’enveja de l’envejós, l’envejat?

El millor dels escenaris, que pot estar no exempt de conflicte, és tractar que l’enveja muti de negativa a positiva. Òbviament, això només ho pot fer l’envejós. És una tasca per a l’envejós que és qui pateix l’enveja en directe.

De part de l’envejat, o d’alguns perfils d’envejat, pot passar que es reaccioni tractant de mitigar el dolor aliè, el de l’envejat. Com? Tractant de mantenir la proximitat amb l’envejós, animant-lo a assolir el que és motiu de l’enveja. I, també, minimitzant el valor del que causa l’enveja, per tal de tranquil·litzar, ni que sigui inconscientment, el patiment de l’envejós.

L’envejat: objecte de l’enveja.

A les versions més incòmodes de l’enveja -per a l’envejós-, el desig de foragitar el patiment mental que ocasiona pot arribar a ser intens. Especialment quan cal interactuar, o conviure, amb la persona envejada. La dita ja ho diu: ulls que no veuen cor que no sent. El problema apareix, precisament, quan no es pot evitar -per dir-ho així- l’exposició a l’enveja que desperta l’envejat. Aquesta circumstància està molt estesa en tota mena d’ambients: laborals, acadèmics, de socialització, amistats, familiars, etc.

Com foragitar el patiment quan no es pot posar distància amb l’envejat? Una possibilitat és tractant de perjudicar la persona envejada; de mil maneres. De vegades, la conducta de perjudici no està pensada, fredament, sinó que és resultat d’una impulsivitat que no es pot controlar. La ràbia que ocasiona el coneixement que l’altre té el bé preuat que no es té n’és la causa. L’envejat és com si pagués un càstig que li imposaria la ràbia de l’envejós. Ràbia que, ben mirat, no aniria destinada, a l’origen, a la persona que posseeix l’atribut envejat, sinó a allò desitjat.

Es produiria una mena de desplaçament del desig de l’atribut anhelat cap a la persona que gaudiria de la possessió del que es desitjaria. La frustració de la possibilitat de posseir allò que es desitja, no seria acceptada, o seria difícilment acceptada, i ressonaria amb dolor. Aquest dolor col·locaria el jo en la posició descendent, de qui no en té, mentre l’envejat estaria en la posició ascendent, de qui en té. Una manera subtil seria intentar revertir la perspectiva per la via del perjudici cap a l’envejat. Ara, l’envejat estaria en posició descendent i l’envejós en posició ascendent.

Es pot mesurar l’enveja?

En el món acadèmic s’han creat instruments psicomètrics per tal d’avaluar l’enveja. Destaquem dos d’ells que consten en versió espanyola:

1. Questionari d’avaluació de l’enveja en el nen, de Carrasco, González i Del Barrio, 2004. Del qual existeix adaptació per a l’adult.
2. Escala d’enveja disposicional. De Smith, Parrott, Diener, Hoyle y Hee Kim, de 1999, del que hi ha també una adaptació espanyola.

Psicoteràpia per a l’enveja?

Certament la psicoteràpia pot ajudar a una persona que se sap envejosa, que sent enveja. Particularment, la psicoteràpia psicoanalítica pot ajudar a l’anàlisi comprensiu de per què se sent l’enveja en el concret d’una individualitat. Així com la funció que representa l’enveja en la vida personal. La comprensió dels afectes, els que siguin, pot retrucar en una millor acceptació dels mateixos, i de l’enveja en particular.

Pot passar que una persona iniciï una psicoteràpia per altres motius, o per la presència de símptomes psicopatològics, i que descobreixi la seva enveja. És a dir, no que l’enveja sigui un motiu de consulta psicològica i de tractament psicològic, sinó que se’n prengui consciència durant el tractament.

Una indicació de progrés personal pot ser la possible mutació de l’enveja negativa vers la positiva, cosa que també pot ocórrer enmig d’un procés psicoterapèutic. Com a resultat d’un procés de maduració que ocorre, freqüentment, en les psicoteràpies que cursen positivament.

Facebook

Tweet

Guardar